Fa un temps una una noia publicava a Núvol un article sobre com l’amor es relaciona amb les institucions. El títol per si sol ja cridava l’atenció. Era dissabte i jo havia anat a la nit dels museus, estirant una mica per la força la meva ànima amb pena, perquè portava tot el dia sense sortir de casa i ja no sabia com distreure’m de l’avorriment. 

L’article estava bé perquè sense voler t’explicava una història que la podies veure en imatges, encara que no resolgués cap dels dubtes entre com se suposa que la nostra època haurà de lligar dos temes tan grans com l’amor i el poder. 

 

L’amor és tenir un interlocutor fidel, algú a qui posar per davant, potser més cops dels que estem disposats a posar-nos a nosaltres mateixos, en milers i infinites decisions diàries. És establir una prioritat sabent que l’altre també estarà posant-la per tu. Després el món va com va, i les coses surten com la sort i la gràcia i les necessitats fan que surtin. L’amor és només l’esforç de posar les coses en ordre, ni que sigui perquè després el puguem convidar a sopar i decideixi per nosaltres cap a on va el fum del seu caliquenyo. Sempre ha sigut un gran viciós.