Un article de la Montserrat Roig dels anys 90 m'ha fet pensar en com els altibaixos de la pandèmia han afectat les relacions d'amor i d'afectes personals. Just llegia i parlava amb la meva mare per whatsapp, sense distinció entre una i altra acció. <<La cultura grecollatina...>> El desordre avui és una mena de desastre emocional social. Sembla com si ens faltés una qüotidianitat col·lectiva que ens ordeni la relació amb els altres. Alguns homes i dones molt disciplinats potser han trobat un art o una afició que els ha estructurat l'emoció i la força bruta, però la població mundial continua buscant camins de satisfacció i confort, a vegades sense cap guia. La massa i la multitud són conceptes dels que parla Roig en aquest article que he començat per al club de lectura dels dijous : El cranc.... 
Potser és per l'ús que les noves ideologies polítiques del del segle XX van fer de l'augment de les poblacions a Europa, que el concepte de massa que mou Roig queda una mica exagerat. Per mi la idea és que el món no torna a ser socialment cognosible com ho havia estat quan la gent parlava només cara cara, i ara és com si tot exigís un esquema abans de començar-te a explicar. Tot comença i acaba entre una hora i la següent. La fi del temps? Davant de els fenòmens massius Roig proposa el testimoni personal com l'element explicatiu de la història. Però de tot això també en devia paralr en algun paperet Walter Benjamin. 
Els desastres d'ara doncs em sembla que venen de una emoció que no hem pogut moure cap al món en un projecte constructiu.  Possiblement ajudar un amic costa més avui que fa 50 anys. Perquè l'amic pot anar-sen'n a la Xina o parlar amb la nevera i que ens sembli normal. A les part del món on hi ha pau tot és més tranquil per fora, però fa mil voltes i explosions dins del cap, potser sense que es distingexi molt bé el record de l'oblit. <<Sentirem la necessitat que ens incitin, perquè la fantasia igualitària de la informació ens fa creure que som una mica més que un número, vés quina il·lusió de fi de segle>>.